Hem accedit al lloc que ens acull [en referència a la Capella dels Reis, on es celebra l'acte] a través d'una porta de severa factura i amb un cert sabor que ja en el seu temps era arcaic, en el timpà de la qual hi ha l'escut de Nàpols i el de Sicília flanquejant les armes genèriques de la Corona d'Aragó. Diu textualment el llibre de fàbrica d'esta capella: "Tres senyals reyals, la hu d'Aragó e l'altre de Sicília el l'altre del realme"; és a dir del Regne de Nàpols, el regne per excel·lència, Il Regno, en la capital del qual, el dia 23 de febrer de 1453, havia entrat triomfant Alfons V d'Aragó, III de València, II de Sardenya, I de Mallorca i de Sicília, quart compte de Barcelona, dit així, i que va meréixer el sobrenom d'"el Magnánim" amb el qual ha arribat a nosaltres.
Alfons el Magnànim va morir a Nàpols, al Castel de l'Ovo, precisament el 27 de juny de 1458; fa, per tant, cinc-cents cincuanta anys. Ho va fer amb la mirada fixa en un tapís que representava la crucifixió i que havia sigut realitzat segons cartons de Rogier van der Weiden, d'acord, per tant, amb eixa minuciosa i emotiva sensibilitat flamenca que tant complaïa el monarca i els valencians del seu temps.
Esta capella [Capella dels Reis], originàriament dedicada a sant Alfons, formava part de l'església del convent de Sant Doménec, fundat en 1239 per fra Miquel de Fabra, confessor de Jaume I, i que hui és la seu de la Capitania General de València. És coneguda com "dels Reis", ja que va ser concebuda perquè hi reposaren les despulles del Magnànim i de la seua esposa, Maria de Castella, que moriria a València poc més de tres mesos després que el seu marit. En cada un dels dos murs laterals de la capella s'obri un arcosoli destinat al respectiu repòs dels reials cònjuges; el del costat de l'evangeli, per al rei Alfons; el del costat de l'epístola, per a Maria. Ni l'un ni l'altra descansen, però, en este lloc. Tampoc van conviure molt de temps. Havien contret matrimoni a la catedral de València en 1415, tres anys després que Alfons va succeir son pare, Ferran I, el primer sobirà de la dinastia de Trastàmara que van tindre els estats de la Corona d'Aragó, però quan li va arribar la mort, el Magnànim estava ja setze anys a Itàlia, sense tornar als seus dominis hispànics.
La reina seria soterrada al pròxim convent de la Trinitat, mentre el rei descansava a Nàpols, així mateix en un convent dominic: Sant Pere Màrtir. Finalment, en 1671, el virrei Pere Antoni d'Aragó faria traslladar les restes del Magnànim al monestir de Santa Maria de Poblet, amb la intenció que estiguera al costat d'una bona part dels seus avantpassats. Això s'adeia bé amb el fort sentir de legitimitat i continuïtat règia que tant car va ser al monarca, encara que, desgraciadament, l'abandó que va sofrir durant segles el principal panteó dels nostres reis privatius va danyar molt el sepulcre original. La Capella dels Reis és, en conseqüència, pel que fa als reis Alfons i Maria, un cenotafi, un gran monument fúnebre, per més que no s'hi troben les restes dels sobirans. Contribuïx a trasmetre eixa idea de transcendència funerària la pedra fosca, quasi negra, que, per a construir-la, va fer servir l'arquitecte Francesc Baldomar, que seria també l'artífex del portal de Quart, esplèndid cant de cigne del gòtic civil; una pedra magistralment encaixada sense necessitat de nervis, un pas més enllà que conduïx fins a les seues últimes i més creatives conseqüències l'art de l'estereotomia, la geometria descriptiva i la mateixa manera gòtica en què l'obra s'ubica encara. Si alcem la vista a la volta per aresta que cobrix la capella, sense columnes ni mènsules que la subjecten, potser podrem pensar en un pavelló mortuori traduït a pedra amb saviesa i elegància extremes.
L'elegantíssim túmul renaixentista de marbre que s'alça al centre de la capella contribuïx així mateix a la idea escatològica, d'últim sojorn, que amera l'ambient. Va ser llavorat a Gènova l'any 1554. Conté els cossos dels marquesos de Sanet Rodrigo de Mendoza i Maria Fonseca. Correspon ja a una època molt diferent d'aquella en què es va construir la capella, la primera pedra de la qual s'hi va posar, amb tota solemnitat, el juny de 1439; un temps molt diferent no sols pel que fa a la sensibilitat artística, sinó també pel que fa a la societat. Alfons el Magnànim va presenciar l'inici de l'època més brillant de l'antic Regne de València i, particularment, de la seua capital, que va arribar a convertir-se en la ciutat més rica i dinàmica de la península Ibèrica i en una de les principals urbs d'Europa. El marqués de Sanet, a qui Carles I va cedir la capella com a panteó familiar, va participar activament en la fi de la guerra de les Germanies i va ser testimoni del definitiu ocàs de la València gòtica que havia vist alçar-se, al començament del segle XIV, l'excepcional claustre i les esveltíssimes columnes de la sala capitular d'este mateix convent dominic, el cimbori de la catedral o, finalment, durant la segona mitat del segle XV, la Llotja. Alfons el Magnànim va fundar l'Arxiu del Regne de València i la mateixa Generalitat. Durant el seu regnat, van viure Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi, que l'havien acompanyat en la seua primera aventura italiana, Joanot Martorell, Jaume Roig, Roís de Corella, sor Isabel de Villena...
El Magnànim va mantindre al llarg de la seua vida un marcat respecte per l'orde de predicadors. No en va molt devia a sant Vicent Ferrer l'entronització de la seua dinatia, la casa Trastàmara, en la Corona d'Aragó. L'església en què havia predicat el sant no podia, per tant, ser aliena a un monarca amb tant de sentit dinástic. Precisament a la capella de la Misericòrdia d'este mateix convent, el Magnànim va celebrar Corts en 1428, el mateix any en què va declarar el 9 d'octubre dia de precepte per als valencians. El rei havia depositat a la seu valentina el seu tresor reial, que incloïa el Sant Calze, i, indubtablement, pensava ben sovint des de Nàpols en la ciutat que segurament preferia entre totes les dels seus dominis hipànics. Demà [27 de juny de 2008] es complixen cinc-cents cinquanta anys del dia de la seua mort. Hui honrem ací la seua memòria de la manera en què ell, home de pura devoció, ho hauria, sens dubte, volgut.
Eduard Mira
[Text lliurement distribuït al programa de mà de l'acte, d'accés lliure]
